Que els seus semblants són greus i colpidors ningú podria negar-ho. Tanmateix, no resulta senzill, per qui s’aboca als ulls d’aquestos personatges, mesurar la proporció exacta en què l’odi arrossega la bondat, l’espurna que els ancora al protagonisme marginal dels monstres, dels dolents. I després estan els altres. De vegades es tracta tan sols d’uns llavis de manifesta solvència, d’un eloqüent deixar caure les mans damunt l’esmòquing o d’una corbata envolant-se sota l’hèlix d’un avió. Rostres que ens aborden des d’un esguard que cauteritza. Amb ells a escena, és fàcil travessar la nit riu avall sense témer els caçadors. Però, amb tot i això, la superfície continua sent inabastable. És aleshores quan ens calen flors que posen a estalvi la joie de vivre. Faccions d’angles clars, evidents, on reconèixer l’expressió justa. Ombres disciplinades que ens permeten acostar-nos a la llum precisa. Arribats a aquest situació, el llenç esdevé un guió adreçat a contar la història de les fams que ens empenyen a creuar la mar d’illa en illa, oferint ficció a canvi de recer, malgrat la nostra incapacitat per a la retòrica. A l’altra banda de l’aigua, morts l’amant pacient i el fill enyorat, haurem de plegar la vela i començar a trepitjar el gel. Al bell mig de la fi del món potser retrobarem, a lloms d’un trineu, el punt de partida. …